serpentmanlleu.cat

 Crònica 2: EL SERPENT DE MANLLEU


Ramon Erra

La vila bullia, semblava que l’estiguessin xarbotant, que s’hagués tornat boja. La gent corria amunt i avall, esperitada, però amb mitja rialla, si no rialla sencera, plantificada a la cara. Ben mirat, la vila, la “seva estimada vila”, tota ella es veia diferent: semblava molt més gran. Baix Vila havia superat finalment Dalt Vila, podia ser? En extensió, esclar, pensava el petit Rafel, en extensió, però no pas en pedigrí. Aviam, aquell pensament era del Rafel petit o del Rafel ja de gran? No ho sabem. Potser sí que en Rafel havia crescut, s’havia fet gran, vell i tot, i després s’havia mort i ara, des de l’altre món, es veia ell mateix  de petit corrent pel poble. O més aviat era el Rafel petit que feia un viatge al futur. Potser un somni. Vés a saber, perquè la cosa era tan estranya, tan increïble, tan fantasiosa!  Deixem-ho en un gran salt en el temps.

I aquest grandíssim salt en el temps barrejava passat, present i futur i, a més, ho anava remenant, ho anava sacsejant, que allò ja semblava un sidral, una magnèsia efervescent. Tot es presentava clar i alhora tèrbol. Tot s’entenia i tot era confús. I la mirada d’en Rafel, ja de sempre molt àvida, es fixava en tot. La vila, la seva vila semblava boja. Aquell xarbotament, aquella dèria, tot allò venia de la banda de la Devesa del Ter. S’havien vist unes llums, s’havien alçat uns castells de foc, s’havien sentit uns gemecs (o uns brams?). I els ulls d’aquell Rafel petit van començar a brillar amb una llum desitjosa de comprendre. Anava pels carrers d’una Manlleu transformada, futurista, evolucionada, molt canviada. I era conscient que la roba que duia posada ell no lligava gaire amb la que veia posada a la resta de la gent. I doncs, què se n’havia fet d’aquella divisió, aquella manera marcada d’anar vestits uns i altres, d’aquelles diferències –sí, sí, diferències– entre obrers i fabricants, entre xinxes i senyoretes, entre pagesos i propietaris? Tant havia canviat tot? Des d’una plaça immensa, voltada de cases construïdes sobre unes voltes molt elegants, va mirar cap a Dalt Vila i un vell amb bigoti li va dir:

-Allà és can Puget.

Podia ser? Podia ser que el seu pare hagués arribat a construir aquell casalot que sempre prometia? El seu pare, que també duia el nom de Rafel, li deia, “fill, arribarà un dia que podràs viure de renda; aprofita-ho, aprofita totes les hores per aprendre, per fixar-te en les coses, en la política, en com canvia el món, en com evoluciona la nostra vila; després, quan siguis vell, segur que trobes algú que t’escoltarà i, qui sap, potser en farà un llibre i tot!”  I sí. Tota la gent a qui ho preguntava li deia que aquell casalot era can Puget, de manera que el seu pare –en un futur que ara ja semblava passat– se n’acabava sortint i construïa una casassa a la plaça de Dalt Vila. Com els senyors. Casa seva. Hi  havia d’arribar com fos i dir-li a la mare, mare, sembla que tot estigui cap per avall! És que ha triomfat la revolució, mare?, li diria. És que ja no som fabricants, a casa? Mare, mare, mare! Però en Rafel sabia que la seva mare no el podia contestar, perquè allò era un somni. Potser un malson i tot.

En aquella festa –perquè allò havia de ser per força una festa, i grossa!– hi havia una gent que es veia que es cuidava de la seguretat. Gent discreta. Eficient. Persones que de seguida van detectar que per allà els carrers de Manlleu hi voltava un estrambòtic nen de sis anys, un nen amb ulls de vell, ulls àvids i brillants, però una mica vells, vestit a l’estil de cent anys enrere. La gent, la riuada de gent, el públic d’aquella festa, el poble, tothom qui topava amb ell es pensava que era part de la representació:

-Déu, quin sagal més escotorit?

-Què representa, un pillet?

-Ha de ser l’escolà.

-Què ha de ser l’escolà! És un personatge nou d’aquest any.

-Què coi ha ser nou….

-Es veu molt criatura, encara.

-Per anar rondant sol, sí. Deu anar perdut.

-I té una mirada! Sembla que vingui d’un altre món.

-Pobret…

Ell sentia talls de conversa mentre s’anava ficant entre les cames de la gent. Volia entendre una cosa. Una sola cosa. Què coi passava a Manlleu? Si és que allò era Manlleu. Posaria la mà al foc, perquè de seguida entenia les coses, que allò havia de ser per força el futur, un futur possible. Però què provocava aquell xarbot, aquella alegria, aquella bestiesa? De cop es va sentir una gran traca, un espetec de trons, una fumera. I el nen Rafel va mirar amunt, cap a la banda de la font, la font de sempre. Redéu. Redéu. Del carrer del Pont venia una bestiassa, un drac, una cosa llarga, grossa, llefiscosa, meravellosa, única, que era capaç d’hipnotitzar-te amb el seu grandíssim ull il·luminat. Hòstima de déu, senyor, senyor, tingueu pietat de mi que sóc un noi de casa bona, fill de fabricants, gent de bé…senyor, senyor, que sigui un somni. Perquè això ha de ser per força el serpent del que sempre em parlava la bona de la mainadera, déu la tingui allà dalt, alcelsigui, la mainadera que m’ho va ensenyar tot… Sempre em deia:

“Rafelet, a casa teva fabriquen i es fan rics i no tenen temps per aquestes coses, però els pobres, la gent més totxa, tots sabem històries, fantasies, llegendes, que no valen ni un ral i es poden dir tantes vegades com es vulgui. A casa hi havia un onclu que sempre en sabia alguna i la meva preferida –i la d’ell– era la del coi de serpent que vivia a la devesa i tenia un diamant…Sents, Rafelet? Un diamant. Un com aquell que hi ha a l’agulla del pit de la teva mare! La canalla, aprofitant que el serpent deixava el diamant a casa quan anava a abeurar-se al Ter, li van robar aquell diamant tan preciós. I el serpent es va enfurismar. I va atacar el poble…”

I això era el que passava allà al seu davant. Un serpent gegantí atacava la seva estimada vila de Manlleu, transformada en una mena de ciutat amb carrers amples i fins i tot avingudes,  plena de gent que ell no coneixia, rics i pobres barrejats, homes i dones. Manlleu. Manlleu. Però tot plegat feia por i no en feia. El cor d’en Rafelet, com el de la resta de la gent, saltava d’emoció, s’emportava algun ensurt, però amb un punt d’alegria. Tot i tenir, dins aquella borrosa indeterminació que tenen els somnis, ben bé l’aire de cosa real, en Rafelet ja veia que allò no acabava d’anar de debò. Però què coi era, doncs, aquell córrer esperitat, aquell esclat de petards, aquell moviment als carrers? Per una banda baixaven uns comediants –altra cosa no podien ser- que representaven pagesos, venedors, què hi sé; per l’altra pujava un diable carregat de foc. En Rafelet va anar a preguntar que quin dia era aquell i una dona gran li va contestar que “després del tretze sempre ve el catorze i quin dia vols que siguem, sagalet, sinó la vigília de la marededéu d’agost?” Llavors la dona, que duia una agulla amb corall del més bonic i unes arracades d’or vell , se’l va mirar dos cops.

-Però d’on has sortit, tu?

-Jo. De can Puget!- li va venir a la llengua de dir, tot i que al cap d’un segon ja era conscient que l’havia ben cagada.

-Així que tu, tan petit, també ets dels que fan l’espectacle? Vas a buscar el teu capgròs?- Però la dona ja va veure que la seva pregunta no acabava de tenir sentit. Aquell sagal es veia estranyot, com sortit d’un altre món. D’un altre temps. I això que feia una cantarella amb el parlar que era la més pròpia de la gent de Manlleu “de tota la vida”. De quan ella era petita, esclar. Que en feia d’anys!

-Ai mare meva –va fer la dona, eixugant-se una llàgrima amb la punta d’un mocador-, com ha passat el temps. M’he fet vella. Abans, aquí a Manlleu…

Però ja no es va sentir el final d’aquell esclat d’enyorament. En Rafelet no va poder sentir el final perquè algú el va empènyer escales amunt. La gernació se’l va emportar cap a la plaça de Dalt Vila. Encara no entenia com i ja era davant de casa dels Puget, la casa que el seu pare sempre deia que construiria. Casa seu…

-Mare, mare, mareeee!- va cridar.

-Xiiiiit. A callar, sagalet, que no ens deixes sentir la coral.

I una coral cantava….

si no ho creieu

diu que ho aneu a veure

i ho trobareu….

Les llàgrimes li van venir als ulls de cop. Perquè, tant si allò era un somni com un viatge al futur, tot plegat era trist perquè la seva mare ja no hi era, no responia, i can Puget, can Puget, la casa de senyors que sempre prometia el seu pare… sí que hi era. Es mantenia dempeus. Tot i la buidor, tot i la desolació, tot i els records, la casa s’aguantava dreta. Era una gran sort. El seu pare ja li ho havia dit: fill, faré fer una gran casa que ens sobreviurà; passaran guerres, alegries i misèries, i el gran casalot dels Puget allà quedarà, dreta, mirant passar les dècades… Però el temps havia passat per tothom. I la seva estimada vila de Manlleu estava tan transformada, que la plaça de Dalt Vila ja no era el lloc més elegant. Es veia clar que era molt més elegant viure a Baix, a la Plaça de Baix. Pensant això va tatxar. I ca, va fer. Dalt Vila sempre serà el cor del poble…ja poden anar dient… Però quins canvis, déu  meu! La gent es movia pels carrers, aquella nit, tota en un aiguabarreig. No hi havia una manera clara de saber si algú era obrer o fabricant, ric o pobre, pagès o vilatà. Potser molt millor. Potser s’han fet algunes coses per millorar la vida de la gent… vull dir que potser en un futur es faran coses per millorar la vida de la gent. O potser tot canviarà, però només per sobre. O potser les coses del futur jo no les podré entendre i val més que no hi perdi el temps, pensava. Però imaginem que passa el temps, passen les guerres, passen les vides, vaig en tartana, vaig en tren, vaig en cotxe. Faig la vaivé entre Manlleu i Barcelona. Creix Barcelona i creix Manlleu. Suposem que finalment arribo a viure tota la vida de rendes. Hòstima! Doncs això d’avui, aquesta gresca, aquesta bullida als carrers de Manlleu la nit del catorze d’agost, segur, segur que em quedarà gravada i ja caldrà que em calci per explicar-la. Jo diria que té a veure amb l’autoestima del poble, o amb vés a saber… I és que el cap del petit Rafel bullia.

-Jo vinc del temps de les tartanes…-li va dir a una noia que se l’havia quedat mirant allà a la plaça de Dalt Vila mentre cantava la coral.

-Doncs jo sóc filla de nuadora, no et fot

Llavors va venir l’atac final. Els sagals van córrer a amagar el diamant a sota d’un morter gegant i tot va ser u que el serpent va atacar la plaça, plena de gom a gom, amb aquella boca grossa. Quanta gent, quanta gent, senyor, a la meva vila de Manlleu!, rumiava. I una música eixordadora i un castell de focs com no s’havia vist mai i un salt al cor de la canalla, dels vells, dels joves, de tothom. Manlleu. Manlleu. Quants records de tardes d’hivern a la vora de l’estufa de carbó, al peu del foc a terra, arraulit als peus del radiador, sentint una veu amorosa, de pare, mare, avi, iaia, explicant allò tan gros del Serpent, la truja i la porquera. I quants dies d’escola, amb la bata, la fortor del pixum, els finestrals entelats i la veu de la mestra, bo i cantant….

si no ho creieu

diu que ho aneu a veure

i ho trobareu…

Tot això, tota aquesta enyorança, es veia en els ulls de la gent. Distret i emocionat, el petit Rafel no era conscient que l’havia agafat un homenàs de la guàrdia urbana que duia un megàfon i es posava a parlar:

“S’ha trobat un sagalet d’uns cinc o sis anys que va vestit d’una manera una mica estrafolària i va dient que es diu Rafel Puget i que la seva mare és a l’altre món. Es prega als seus pares o tutors que el passin a recollir a les portes de l’Ajuntament”….

I una gran remor es va sentir per tota la ciutat. Com si dues o tres èpoques haguessin col.lidit.

Canet de Mar, Santa Eulàlia de Puig-oriol. Novembre 2012

Sponsors

  • Ajuntament de Manlleu
  • Associació per les Tradicions Populars Catalanes El Serpent de Manlleu
  • Diputació de Barcelona
  • Manlleu Capital del Ter