serpentmanlleu.cat

Crònica 1: Festa del Serpent del 14 d’agost de 2011


Per Margarida Aritzeta

La bèstia es remou inquieta sota una capa espessa de llot. De bon matí ha escoltat els crits dels vailets que s’acostaven a la Devesa, la gatzara que acompanyava la comitiva recorrent el seu espai secret. Ja tornen. Ja són aquí. I el vell serpent gemega adolorit pel mal que li fan els records, i en estremir-se remou les aigües. S’amaga.

Una alenada tèbia regira les fulles dels arbres, pentina els matolls.

Temps era temps, el serpent de Manlleu no era un serpent solitari. Serpents i Dracs es repartien la terra i l’aigua, l’aire i el foc. Ah, el foc! Aquella brasa encesa que l’habitava per dintre i resplendia sobre el seu cap com una gemma, com una joia preciosa! Però els temps dels Dracs i els Serpents es van esllanguir i els vailets, envalentits, li van robar la brasa. I ara la bèstia s’ha d’amagar en un cau fosc i fred, des d’on espia les criatures.

Ja tornen. Una altra vegada. Ja són aquí.

Un calfred recorre de cap a cap l’enorme cos llefiscós del Serpent. I l’agitació fa tremolar el seu refugi de fang, puja fins a la superfície i arrissa la pell de l’aigua d’onades minúscules que avancen fent cercles com una marea d’abelles fins a l’embarcador.

Tot el matí les criatures embastaran monstres de paper i de cartró, es ficaran dintre de les baluernes i jugaran a perseguir-se rient, camuflats al ventre de roba d’un animal de per riure, enfilaran peces de colors que com per encanteri es convertiran en petits i acolorits serpents articulats que s’enduran a casa. Voldria seguir-los, viure amb ells com els petits serpents de mentida en un calaix de joguines, en una butxaca, compartir els seus jocs i recuperar la brasa encesa que temps era temps li escalfava les entranyes. Sentir la calidesa de la companyia, com quan habitava sense límits la terra i l’aigua, l’aire i el foc, amb els seus germans i cosins.

Però no gosa. Si ara sortia…

La bèstia se’ls mira de lluny. Són ells. Són ben bé ells els qui es van endur el seu tresor, els qui ara riuen sota un cel assolellat, en un migdia d’estiu de jocs i calitja. Parpelleja. Aquesta claror d’agost encega la criatura subterrània que des d’aquell dia infortunat està condemnada a arrossegar-se pels cataus de la fosca… Una llepada càlida li recorre la pell gelada i se li atura als ulls. El serpent, aclaparat, desisteix d’encalçar els vailets per arrabassar-los el tresor. On el deuen haver amagat? El sol li fereix la mirada amb la força de mil ganivets esmolats. Gemega. Sortirà més tard.

La tarda esclata en trons i aigua, però no aconsegueix escombrar de gent els carrers i les places de Manlleu. Al contrari, la mullena refresca l’aire i arrenca rialles i corredisses entre els grups que ja anaven cap a la Devesa. Les pedres llueixen, els arbres s’espolsen la pluja i la festa comença a boca de fosc, prop de l’embarcador, mentre alguns encara s’atarden a la plaça fent un refresc. N’hi ha que sopen. Cal energia per enfrontar-se al Serpent.

El vell Serpent, encara atordit per les emocions del migdia, els sent arribar, enfonsat en el llot. Ja tornen. I no només els infants. Ara tot l’espai de l’aigua és un incendi de colors. Una barca solca el Ter i arrenca la música, es fa el silenci entre la gent, s’escolta una sola respiració continguda.

Ja surt, ja surt!

I a l’altra banda de l’aigua apareix un enorme Serpent articulat de colors torrats i posat ferotge. La multitud s’empeny per veure’l bé. Mira quin cap que té! Alguns s’enfilen a la barana. Els xicots de les xanques s’acosten als vorals. Com és? Que el veus? Aquest any Manlleu estrena Serpent. L’han fet una mica entre tots, encara que l’artífex material diu que és de Cardona. La bèstia just acabada d’estrenar avança majestuosa, travessa el pas de l’aigua fent veure que persegueix enfurida una colla de vailets. És fantàstica! L’has vista? Ja ve… Saltirona amb peus i cames de persona, la gent que mou la bèstia riu i ensopega, la rua ja ha començat, i tots plegats es van acostant a l’esplanada del Museu Industrial del Ter.

Ja vénen, ja vénen!

La marea de cossos es remou, es desplaça i s’atura. Cap on hem d’anar? Aquí, aquí! S’encenen els llums de l’escena. Sort que l’escenari és elevat. Que ho veus?, t’ho tapa aquest arbre? Una noieta insisteix als avis, seieu en aquest banc, sí, iaia, sí, que et fan mal les cames, però ella s’hi resisteix per por de perdre-s’ho tot. Oh, quina sort que tenen els de les xanques!!! Que t’ho tapo? Mare, puja’m a coll!

Shhhsst! Aquí, aquí… calleu, calleu que ja enraonen!

Hi és tot Manlleu, i encara molta gent dels encontorns i de ben lluny, atrets per la remor de la història del Serpent, n’hi ha a milers, alguns duen l’auricular a l’orella  perquè avui hi ha futbol, un partit Madrid-Barça. Vaja, diu un regidor, entre el futbol i la pluja podien haver deixat els carrers buits… Pero no. Potser n’hi ha que encara pensen que s’haurien pogut quedar a casa davant del televisor, aquestes històries del Serpent i les criatures… Però aviat la gatzara del carrer se superposa a les veus dels comentaristes i n’hi ha molts que apaguen la ràdio i guarden els auriculars a la butxaca. La nit d’agost és tèbia.

Els personatges de la llegenda ja són dalt del cadafalc. Autoritats, oficis, criatures, gent del poble, tots ben caracteritzats. Tothom mira cap a l’escenari mentre pel passeig s’acosta la fera articulada fent tentines, amenaçant.

El vell Serpent que habita dins el llot del riu, el qui temps era temps posseïa el brillant, arrossega a poc a poc el seu cos fora del cau i s’ho mira. Una vegada més els anirà al darrere, empès per una força i un neguit que no pot dominar. Però si al matí hauria pogut encarar-se fàcilment a les criatures indefenses i provar de recuperar la seva joia, ara els veu que són molts. I quan pensa això, sent a les entranyes el record d’aquell caliu amagat, aquella emprempta del foc que li escalfava els seus dies i que ara li falta com l’aire. Veu la claror dels focus a l’escenari, els vapors encara presents d’un castell de focs que manté una boirina de sofre sobre la pell del Ter. Parpelleja i observa.

Els reconeix. Hi són tots.

Són ells, els vailets que gallegen dalt de l’escenari, la gent que una vegada més, igual que aquell dia, els dóna suport. Però aquest any tenen un monstre nou per muntar la farsa. Potser aquest animal articulat, magnífic i orgullós acabat d’estrenar, tindrà més sort que el vell serpent esparracat dels primers anys i recuperarà la gemma. Observa els humans, ells bé deuen saber on és que les criatures han ficat el tresor.

S’esmuny furtivament cap al passeig de la Devesa. Ensuma la flaire de la fregitel.la i el pa, les aromes del cafè, les sentors de la gent, els perfums d’espígol de les colònies de les criatures, les besades dels enamorats… l’olor de la nit i la por de la mort.

Els carrers i les places del centre de Manlleu seran els espais escènics que una mà d’artista, a penes amb un efecte o una llum, haurà transformat en espais màgics, transfigurant els llocs per on els ciutadans es mouen cada dia. Els espectadors, a centenars, a milers, emportats per aquesta il.lusió, es desplaçaran i envoltaran els qui avui representen un cop més la llegenda del Serpent, dotzenes de figurants i d’artistes per un dia, es barrejaran amb ells, els encerclaran i els protegiran de l’amenaça dela bèstia. I amb ells també se sentiran personatges, formant un sol poble que viu el mite.

Ja vénen!

Torrent de la Borina amunt, es forma un embut que no aconsegueix engolir fàcilment la massa humana que venia de l’esplanada del Museu Industrial del Ter, ressonen els tabals. I és així com els vailets que han furtat el brillant s’escapen de la fera articulada que els persegueix a batzegades i tomballons. Els espectadors fan de barrera entre els vailets i el Serpent nou de trinca, el que han ajudat a construir entre tots i que ara retenen darrere la multitud. És el seu Serpent, sí, però aquells són també els seus vailets, i ells són poble i tenen per missió entrebancar el pas de la fera. Sonen encara els tabals, amb insistència. Correu, correu!, diuen els actors a les criatures disfressades. Correu, correu, coreja el públic, rient i corrent, entrant a l’espectacle i fent-se’l seu.

El vell Serpent, fora del rodal de llum, veu com la xaranga avança pel carrer de la Cavalleria. Allà al mig es troben amb el pas de la processó, que els empara i els camufla. I aviat apareixen els Diables i comença el correfoc. El carrer s’ha fet més ample i el Serpent articulat, engrescat per l’olor del foc, no trigarà gaire a arribar. Cada any és igual. Igual? Avui el Serpent és més vistós i més lleuger. Potser els atraparà, pensa el vell Serpent desposseït des de la fosca.

Els Diables lluiten amb el Serpent articulat per les cantonades, convertint el centre de Manlleu en un devessall d’espurnes, els trons i el foc s’ensenyoreixen dels carrers que condueixen a la plaça de Dalt Vila, el Serpent articulat ondula, cueja i vomita foc. La gent, sense voler, es fa enrere, cou la gola i ploren els ulls, la fumassa enterboleix la llum dels fanals i les forces s’igualen, el serpent giravolta, s’entravessa pel carrer… aquest any potser sí que guanyarà.

Els personatges s’aturen a la plaça. Gol!, crida algú. Qui l’ha fet? El casal s’il.lumina per escoltar la cançó del Serpent. I mentre la façana s’acoloreix de blau i blanc, rosat i crema, mentre les parets reals adquireixen textures de somni, té lloc el miratge: s’obren finestres i balcons, sona la música. Sembla la casa d’un conte!, diu algú. La coral canta il.luminada per aquesta aura màgica que fa possible la barreja en un mateix indret dels gegants i els nans, els xicots de les xanques, els personatges de carn i ossos, els de cartró, els animals fabulosos, la coral i els espectadors. És un temps sense temps, un instant meravellós.

Mentre estant, els vailets han amagat la joia del Serpent sota un enorme morter groc i quan l’animal se n’adona, corre adelerat al seu darrere, però la gent ja ha envoltat els joves que duen el morter i ara els arrossega avall, avall, lluny de la fera, de la casa de nines i de la màgia. Gol!, crida algú altre. De qui? De qui és? Però ja no respon ningú i tothom corre cap a la plaça.

El vell Serpent solitari pensa des de la fosca que el foc de la gemma no és alguna cosa que es pugui guardar sota un morter. Es mira la gent, els vailets. El foc de la pedra preciosa els lluu als ulls i al pit, forma una aura al seu voltant. Els veu com s’allunyen, il.luminats d’aquella brasa que temps era temps, quan feien una sola pinya serpents i dracs i dominaven l’aire i la terra i l’aigua i el foc, els donava la força a ells.

El final de la història està cantat: la derrota del Serpent articulat a la plaça Fra Bernadí és inevitable, entre l’eufòria dels vilatans que l’atapeeixen, que bateguen tots junts com una sola força. Deixeu passar la fera! Feu lloc, deixeu un passadís perquè passi el Serpent!!! Ja no li tenen cap por, cap respecte. La baluerna s’esmuny a batzegades entre la gent que s’empeny i l’empeny i aconsegueix arrossegar-se fins al peu de l’escenari. No s’hi cap. La quitxalla a coll i be assenyala el pas de la bèstia exhausta. Ja l’ha vist, ja ha vist el morter, mira com s’hi abraona!!!

Ja el té!, pobre Serpent!

El pobre Serpent nou, just acabat d’estrenar, ha caigut a la trampa i s’enrosca en aquell morter girat de cap per avall que amaga la gemma. No el pot alçar de cap manera. Està extenuat, la lluita ferotge a foc i espurnes l’ha buidat del tot. Ara el castell de focs il.lumina la nit de Manlleu i tota aquella gent llueix com una sola brasa… mentre el serpent cau vençut.

Qui ha guanyat? Nosaltres… Nosaltres?, no, vull dir al futbol! Ah, el futbol…

El vell Serpent, el qui habita sota el fang des que els infants li van arrabassar la brasa, se’n torna carrers avall i llisca abatut dins el seu catau de llot de la riba del Ter, a l’altra banda de l’embarcador, entre l’arbreda i els canyissos. No renuncia a la brasa que un dia li escalfava els dies. Dormirà un any més en l’indret fred i fosc de la Solitud, fins al proper 14 d’agost, quan tot reviurà una altra vegada i la Llegenda de Manlleu es tornarà a barrejar amb la Vida.

Sponsors

  • Ajuntament de Manlleu
  • Associació per les Tradicions Populars Catalanes El Serpent de Manlleu
  • Diputació de Barcelona
  • Manlleu Capital del Ter