serpentmanlleu.cat

Crònica 3:  EL MEU SERPENT

 
Josefa Contijoch 

Si mirem la literatura o el cinema de ciència-ficció, als ciborgs o replicants futuristes –éssers artificials d’alta tecnologia– a fi de fer-los més reals, humanament parlant, els implanten records “creats”. O sigui que els implanten un passat, amb la biografia, fotografies, i elements propis de les persones humanes.

 No sé com s’ho faran aquestes màquines per discernir el record real, “seu”–de la seva vida de màquina–, del records artificials. Perquè, a nosaltres, els humans, a vegades ens costa prou classificar els records abstractes del comprovats. Existeixen els records no recordats o no existits o mig desfets entre realitat i somni? Com recuperar un record inexistent d’un fet real que vas viure? Del serpent, a la meva infantesa, ni jo en sabia res ni ningú me n’havia explicat res. En tot cas suposo que m’hauria fet por perquè el tema serps sempre me n’ha fet; i possiblement fos un fantasma més de la meva memòria infantil, com el personatge que s’inventava l’avi per fer-me por, (i a fe que ho aconseguia!) quan em parlava de l’ànima d’en Rosegacebes que es passejava per les golfes de la vella impremta del passeig de Sant Joan; jo el “sentia” arrosegar-se.

 Bé, doncs que quedi clar: a les Festes Majors d’aquella època feliç el serpent encara no existia. Per tant, mal puc recordar-me d’aquesta festa que mai no vaig viure i que quan va començar a existir jo ja era una quasi adulta.

 De la infantesa, aquell espai privilegiat de la nostra existència, que ens marca al ferro roent com mai més res no ens marcarà –i nosaltres tan indefensos– sí que en tinc molts records. I també d’aquelles Festes Majors reals.Records de tota mena: n’hi havia de calurosíssimes, n’hi havia de fresquetes, amb pluges i fang i bassals als til·lers de la placa, que m’obligaven a tornar a casa a buscar la rebeca i a canviar-me les sandàliesblanques i també els mitjonets blancs, tot acabat d’estrenar. I el costum habitual de “donar voltes a la plaça” es traslladava sota l’aixopluc de les voltes cobertes. En una Festa Major de l’adolescència, venia per cantar a l’envelat la llavors molt famosa Rita Pavone. Si no ho recordo malament (és possible, ja ho sabem, els records enganyen molt i fan el seu propi relat, talment com si aquesta àrea del cervell tingués autonomia) va ploure molt i va caure pedra; el que ja no sé és com va acabar la cosa.

 La meva Festa Major ideal seria aquella de molta calor, dels autos de xoc a la plaça, dels “caballitos”, de les parades de tir (tot a la plaça), de la ballada de sardanes amb tota pompa la nit del dia 14, amb el galop d’entrada i el galop de sortida que se m’enduien el cor d’emoció, i entremig les colles sardanistes amb aquells vestits acolorits –elles– i aquelles faixes –ells– multicolors. Recordo que m’agradava molt el nom de la colla “violetes del bosc”.

 La meva Festa Major és aquella dels meus cinc o sis anys, quan arribava la família de can Garrofaa la bella casa pairal amb balconada i jardí interior, amb l’entrada principal al carrer del Pont, davant per davant de la farmàcia i el casal de Sr. Torrent, davant de casa meva. Els de can Garrofa, família manlleuenca amb dones belles, una branca de la qual se n’havia anat a viure a València, o a Andalusia (El Carpio, Córdoba?),després de la guerra, no sé si per motius de matrimoni, venien, elegants i modernsi “forasters”, i portaven un cotxe descapotable i un alo de fantasia. Hi haviacriatures de la meva edat; recordo especialment un nen una mica més petit i la Xel·lo, recordouna excursió amb el descapotable una tarda a Cantonigrós. També recordo tèrbolament aquella història funesta que ens devíem inventar els nens del carrer(la Rosalia i en Joan Torrents, la Mª Àngels del telèfon, l’Ernest, en Tomàs, jo….) d’una goteta de sang encara visible pels nostres ulls en un dels graons de l’escala senyorial de l’entrada. La fantasia dels infants és incalculable i permaneix com un problema a solucionar. Un mal dia no van tornar i cada Festa Major jo mirava si a can Garrofa s’obrien portes i finestres i porticons, i el balcó es poblava i la porta de l’entrada restava oberta, permetent-nos entrar-hi i tafanejar; però no van tornar més. A la botiga dels baixos hi va haver anys i anys, fins que la casa es va enderrocar, la botiga –diria que modernista– de la Maria gallinaire –Maria Serracanta?–, que feia cantonada amb el carrer que menava a la plaça, i que tenia un magnífic taulell de marbre, un mirall enorme i penjadors i ganxosi barres per pollastres i gallines, totde llautó lluent. Era una botiga clara i netíssimacom una patena, d’un luxe no vist.

 Això sí que són records!!!!!!

 Els records i els somnis deuen formar part del mateix espai en el cervell. Ara mateix analitzo un somni que he tingut, en el que sortien unes parets-runes i un ampli espait destruït, que la fantasia del somni ha fet servir per una escena quasi real de la meva vida actual: la presentació d’un meu llibre. Res del meu record que jo tingui present no s’assembla a aquesta escenografia. No obstant, qui sap si el famós aiguat que tant m’ha perseguit i ha influït el meu imaginari, no és també una reminiscència mig creada-mig real, que s’arrossega. Qui sap si poc després de l’aiguat, a l’endemà, posem per cas, o el primer dia que el carrer del pont es va fer transitable, no vaig anar, portada en braços pel papa o la mama, a veure tal i tal destrossa de  cases ensorrades, en una de les quals vivia una família amiga, i “allò” es va quedar gravat al meu cervell de nena de nou mesos, un cervellet i uns ullets que s’ho devien mirar potser impressionadament (vés a saber quins comentaris calamitosos sentiria mentre mirava), potser amb total indiferència. Per tant, aquestes runes podrien formar part d’un record “real” però totalment oblidat o negligit. Seria prou adient que ara sortís com a taló de fons en la presentació de la meva novel·la que parla, entre tantes d’altres coses, de l’aiguat. En el somni hi era present el meu editor, i una llibretera de Barcelona, que anava cuinant (“fer bullir l’olla” és una expressió de vendre llibres o de guanyar-s’hi la vida) entre les runes d’una cuina destruïda molt antiga, amb una gran olla quela llibretera anava remenant.

Com que probablement tot el que fem a la vida –creativament, o sigui en el terreny dela imaginació i del somni– és un acte d’amor, un acte de record de l’amor,aquest acte de reconeixement amorós probablement sigui sempre enfocatals nostres inicis vitals, que són el temple que guarda tot l’amor. I aquí es situa de ple el record de la que era la gran festa anyal al meu Manlleu: la Festa Major!

Sponsors

  • Ajuntament de Manlleu
  • Associació per les Tradicions Populars Catalanes El Serpent de Manlleu
  • Diputació de Barcelona
  • Manlleu Capital del Ter