serpentmanlleu.cat

Crònica 6: CRÒNIQUES DEL SERPENT DE MANLLEU

Per Empar Moliner

 

Vosaltres ja sabeu com s’acaba tot això. I jo també, però m’agrada, cada any, tornar-ho a sentir. El mal és a la devesa. Em diuen que hi vagi si el vull veure. M’acosto a la barana del riu i veig la bèstia. Es mou agitada, com si algú li hagués fet mal, però encara no li han fet res. Està neguitosa. Tothom se la mira. És un ésser fronterer. D’aigua i de terra. Camina i neda. No sap ningú què és tot el que pot arribar a fer.

El serpent té un diamant, i el diamant és la seva força. No sap ningú per què però si li preneu el diamant li prendreu la força. Sento una dona que diu: “Mira, que tranquil que està. Ja veuràs ara”. Li ho diu al seu fill. I penso que potser té raó. Que jo l’he vist intranquil perquè sé que algú li vol prendre el diamant. L’hi prendrà un nen. Els nens, sempre. S’atreveixen més que els grans. Els grans diuen: No hi aneu! I els nens hi van. Tot i saber que si hi van se’ls pot menjar.

Mirem com se li acosta el nen. O potser ja no és un nen, és un xicot. El serpent menja de tot: vaques, cavalls sencers, porcs i un ramat de bens. Un ramat sencer, sense respirar, es va empassar. I ell hi va. Hi va i li pren el diamant. Li pren i l’enfurisma. No sabem ben bé per què li ha pres. Potser intuïa això: que sense diamant no és serpent. No és cap perill ja. Se’n va amb el diamant i els altres nois, folls i delerosos, l’encerclen. Tenen tanta por com esperança. No vindrà cap Sant Jordi a salvar-los.

L’aigua fa pampallugues pel foc dels narius del serpent, mentre el xicot i els seus amics s’allunyen. El serpent, desposseït, ha perdut l’essència. Ja no és majestuós, ara és un rèptil massa gros, massa llefiscós i maldestre.

El nen, comprenent, de cop, que és el que ha fet, amb els ulls demana ajuda. Ara han d’amagar el diamant. Ni tan sols sap per què el volien. Li han pres però ara què. El serpent els busca. Feixuc pels carrers, perquè ell sempre serà més àgil a l’aigua. Tothom ofereix un racó per amagar el diamant, però cap racó és prou bo perquè la bèstia no l’ensumi. Casa meva, casa teva, el meu estable, el teu paller. Sota el llit, al forn, a la teulada, al terrat! Aquesta és la part més divertida de la història, perquè hi ha una mena de treva. No hi ha una urgència insalvable mentre busquen i discuteixen on amagar-lo. És la part més rondallística. El noi fuig cap a casa seva i la bèstia al darrere. Travessa el Ter! Nosaltres canviem de banda, ho volem veure! Timbals, llum, foc. Tothom als balcons, tothom al carrer. Mirades hipnotitzades, com si fóssim ratolins en un terrari i ara ell s’aturés un instant fins l’altre instant, el fatal. Ens mira. Potser rumia a qui es menjarà primer. És igual que hagi estat el vailet el lladre. Ara som tots culpables. Culpables de ser aquí, a Manlleu. Som còmplices del noi. Se’ns menjarà. Ja és igual si el troba o si no el troba.

I el vailet que ja és a casa. Agafa l’estri més important de la cuina. El que és nostre, el que és sempre de color groc i verd. El morter. Amb les seva nansa especial per recollir el rajolí d’oli. Per fer all-i-oli. Per fer això, intraduïble, que fem amb all i oli. El noi l’agafa, el tomba de cap per avall i hi deixa el diamant a sota. I per què? Perquè l’all-i-oli fa molta olor (no en diré “pudor”, ni tan sols “fortor”). L’olor meravellosa de l’all. I el serpent, per molt d’olfacte que tingui no el podrà flairar.

Entra a la casa. Busca el pobre noi. Qui sap si la mare se’l posa a sota les faldilles: “Primer em matarà a mi que a tu”, qui sap si li diu. Plors, crits. I el serpent que no el troba. No el troba enlloc. I sense força, sense alè de vida s’esvaeix, perquè el diamant és la seva força i la seva essència.

Per això el tenim cada any aquest serpent. Per recordar una gesta que té poc d’èpica. Pots amagar un diamant en molts llocs. Te’l pots empassar, el pots llençar al riu, el pots tirar a la femta dels animals. Però sota un morter? A Catalunya les històries sempre tenen una part terrenal, molt realista, molt poc fantasiosa. Hi ha un serpent, però cap fada que ajudi el vailet. L’ajuda l’all-i-oli. Com el conte d’en Patufet, que surt perquè el bou fa un pet. Coses de cada dia, de les cuines, del menjar i del beure. Per això m’agrada aquesta història.Per això la vull sentir cada any. Perquè el diamant és la força del mal i el morter és la força del be. Podem acabar amb el mal si ho fem a través de les coses bones i senzilles que tenim a l’abast. No calen espases nobles, no calen encanteris. Cal un estri de cuina i que algú pensi: “és possible”. És això, suposo. És això.

Empar Moliner

Agost de 2016

Sponsors

  • Ajuntament de Manlleu
  • Associació per les Tradicions Populars Catalanes El Serpent de Manlleu
  • Diputació de Barcelona
  • Manlleu Capital del Ter