serpentmanlleu.cat

Crònica 4: LA FESTA DEL SERPENT DE MANLLEU 2014

 

Per Isabel-Clara Simó

 

 

 

 

 

El passat 14 d’agost vaig assistir a un espectable meravellós: el Serpent de Manlleu, una festa popular que s’ha recuperat fa ben pocs anys i que és, ultra la bellesa de les imatges, profundament singular en el folklore català.

         M’agradaria explicar, abans que res, les sensacions que hi vaig tenir: el contrast del foc i de l’aigua, és clar, la plasticitat de la persecució, el sorprenent final de la història, la bellesa estremidora, tan entroncada en la natura, la gràcia dels parlaments, tenyits d’ironia i també de política, el silenciós i satisfet públic, que corre d’un àmbit a un altre i que explica en veu baixa als forasters el significat de cada cosa. Estrany, sorprenent i bell: vet aquí com és el Serpent de Manlleu

         Sí, la meva sorpresa va ser enorme. Acostumada a veure festes populars de tota mena, no m’esperava aquesta teatralització tan rica en matisos i d’una plasticitat tan viva.

         Tanmateix, el plaer estètic aviat es va acompanyar de la interpretació racional. Perquè, a la nostra cultura, el serpent és un animal diabòlic, o un símbol fàl·lic, o l’esca del pecat, seduint Eva i arribant així a Adam, cosa que comporta, com tota rebel·lia, l’expulsió del Paradís. Però és que, a més, el serpent, que llueix una esplèndida cabellera (femenina?), posseeix un enorme diamant, que porta sempre resguardat al cap. Doncs bé, un vailet literalment l’hi roba, aprofitant el moment en què, per abeurar-se, el serpent deixa a terra, un breu lapse de temps, l’immens diamant. Parlem doncs d’un robatori, i no d’un robatori per salvar un país o per salvar una ideologia: per ambició material. Sumem-hi que el lladre queda impune i que el legítim propietari mor intentant recuperar el seu tresor.

         Com veieu, la meva perplexitat era immensa: què representa tot plegat? Quina metàfora s’hi amaga? Quina al·legoria dibuixa? Quin significat té tot plegat?

         La primera cosa que em va ser útil per resoldre el trencaclosques va ser constatar que el serpent viu amagat a la Devesa de Manlleu, lluny de la ciutat. Si fos un animal maligne, com és que no és ell l’atacant? De què s’amaga? D’on ha tret el gegantí diamant?

         He estat repassant un llibre esplèndid, que sempre recomano, The woman’s encyclopedia of myths and secrets, de Barbara G. Walker, i aquí, en una vastíssima i culta entrada, m’assabento dels diversos significats simbòlics de la serp en un bon ventall de cultures, inclosa la nostra. El resum seria massa fatigós, però sí que voldria fer-ne alguns apunts:

         Una constatació inicial, compartida  en diverses tradicions, és que la serp no mor mai; el que fa és, en canviar de pell, “ressuscitar” o, com a mínim, recuperar la joventut. Aquesta és una convicció tan antiga que fins i tot apareix en diverses frases fetes d’algunes llengües. Per exemple, a Itàlia, per dir que algú és molt vell diuen aver piu anni d’un serpente. No és estrany, doncs, que a partir d’aquesta primitiva convicció, hom hagi bastit el mite de la vida eterna de la serp.

         I encara una altra constatació: arreu, és anomenada la Deessa Lluna i que és deessa de la vida i de la mort; en aquest hermafroditisme, procrea el primer home. Així doncs, res d’una costella d’Adam: una femella és sempre el primer principi de la procreació, idea, que no sé per què, em fa molt feliç…

         Encara més, en la interpretació jueva de la Bíblia, resulta que la serp era l’amant d’Eva i el veritable pare de Caín, mentre Adam seria el pare d’Abel. És a dir, no és un astut animaló que tempta Eva, sinó el seu amant, que procura per ella. Des d’aquesta interpretació tornem a veure l’aspecte fàl·lic de la serp.

         Hi ha un fet que crida l’atenció, que en múltiples cultures, com ara la xinesa o l’egípcia o a l’hinduisme, la serp és sempre una deessa.

         I encara una altra dada interessant: per als gnòstics la serp de l’Edèn va ser la llum del coneixement humà. No cal esforçar-se massa per comprendre el per què d’aquesta creença: en tant que Déu prohibeix l’arbre de la saviesa, un pomer, i la serp li indica a Eva que mengi la poma “del Bé i del Mal” (no és això la llibertat?) i aquesta convenç Adam d’imitar-la, trenquen una norma, i són expulsats del Paradís. Ara bé, han descobert prèviament la via del coneixement i en comptes de jaure i contemplar, passivament, les belleses del Paradís, lluitant per sobreviure esdevenen éssers humans i no criatures invàlides. De fet, Freud deia que el Paradís és el símbol de l’úter matern, on tot és pau i els aliments no s’han de conquerir; per això, diu el famós psicòleg, ens passem la vida “enyorant” aquell recer, perquè era segur i calent i no hi calia cap mena d’esforç.

         Si em permeteu la ironia, sempre m’han cridat l’atenció alguns paràgrafs del Gènesi, el llibre primer de la Bíblia, on es narren aquests fets: quan Déu condemna Eva, en expulsar-la del Paradís, a parir amb dolor, per què va condemnar també les vaques i les conilles i tots els animals mamífers femelles?  Per què aquestes femelles animals havien de pagar per la gosadia d’Eva? I un altre aspecte: la serp es va quedar al Paradís?, tot i ser la causa inicial de la desobediència? I encara un altre enigma: quan ens descriu la creació, explica que Déu primer va crear la llum, i molt després els astres, entre els quals el Sol. Una teoria que la física moderna troba intrigant.

         Deixem però les tradicions i concentrem-nos en la festa del Serpent de Manlleu, tan enlluernadora i imaginativa.

         Sí, és cert: hi ha un lladre, que és un vailet del poble, i sí, és cert, la “víctima” del robatori mor en intentar recuperar la seva possessió. Quants símbols! Quantes interpretacions!

         Jo hi veig un fet fonamental: un poble oprimit i controlat per un ésser més fort (el serpent) que és qui li ha usurpat el tresor del poble: el diamant no és del serpent, és del poble. Es tracta d’un espoli. A continuació tenim el vailet, que aprofita un moment de descurança del rèptil per recuperar el que era de tothom; el gros diamant, que, com una corona, lluïa l’usurpador. El vailet no es queda, com faria un lladregot, la valuosa pedra, sinó que convoca el poble per dir que ja tenen el que és seu.

         Però el serpent és fort i és llest. On amagar la joia perquè no sigui de nou espoliada? Com fer-ho per deslliurar-se de l’opressor? Perquè la persecució que, per tot el poble, entre l’aigua i el foc (i també la terra i l’aire: els quatre elements), designa un poder tangible que no és equiparable a l’esforç d’un país inerme -no hi ham, en la representació, cap mena d’arma-. Doncs el poble es refugia en un element catalaníssim, popular i quotidià, que és a totes les cases: un morter. Sota aquest morter, capgirat, amaguen la joia. Però el serpent ho detecta: és tan poderós! Tothom, d’amagat, contempla els esforços del serpent per destruir el pesat morter de pedra amb el seu poderós cos musculat. I vet aquí que el serpent, és a dir, el poder és víctima d’ell mateix: tant escanya i escanya que finalment és ell qui mor, víctima de la pròpia força. El serpent no tornarà a oprimir el poble ni a robar-li els seus cabals. I el poble recupera els seus recursos, legítimament seus.

 

         No voldria acabar sense una referència literària: d’entre els molts poemes que parlen de serps, per no dir l’enorme quantitat de contes i rondalles que la tenen per protagonista, jo em decanto per un bellíssim poema del més gran dels contemporanis: Charles Baudelaire.  Doncs al famosíssim llibre “Les flors del mal”, el gran poeta en té un que es titula precisament “El serpent que dansa”.

         Només reproduiré un parell d’estrofes, traduïdes al català per Xavier Benguerel:

 

         Els teus ulls, que res no traspuen

         d’amarg i de dolç,

         són gèlids joiells on es nuen

         ferro amb or en pols.

 

         En veure aquest cos teu que avança,

         bella d’abandó,

         es diria un serpent que dansa

         al cim d’un bastó.

 

         És un poema àcid i preciós; la imatge de “gèlids joiells” o “un serpent que dansa al cim d’un bastó” són magnífiques.

         Acabo: el serpent de Manlleu d’enguany (2014) va oferir, a més, una sorpresa molt agradable, car en els textos, i els contextos, se celebrava la festa del tricentenari (1714-2014), perquè les nostres llegendes, el nostre folklore, la nostra cultura popular, per mantenir-se vives i vigoroses mai no es poden separar del batec de l’actualitat. Emocionant.

 

Isabel-Clara Simó

 

 

Sponsors

  • Ajuntament de Manlleu
  • Associació per les Tradicions Populars Catalanes El Serpent de Manlleu
  • Diputació de Barcelona
  • Manlleu Capital del Ter