serpentmanlleu.cat

Crònica 5: L’any del serpent indultat 


Lluís-Anton Baulenas

Ai que plou, ai que no plou! Al serpent li és igual, és monstre d’aigua tant com de terra, però sí que importa als humils humans que l’esperen. No volem xàfec, no ens volem perdre el serpent! És una bèstia única, fa ostentació d’un diamantot, gros com la corona de la reina d’Anglaterra. I aquest serpent el porta ben bé com si fos rei. És un serpent presumit, un serpent de corona, diamant i cabellera.

Tranquil i refiat, passeja per la devesa de Manlleu, és casa seva, no té por de res. Ai de qui gosi acostar-se-li amb males idees! És un serpent que és com un drac, o un drac com un serpent. Poca broma, vailet, que se t’emporta i se’t cruspeix en un no res! És clar però, que els vailets de Manlleu són tan fatxendes com el seu serpent. Ai d’aquests vailets, ai de la maledicció que pot ser-hi! Ai de la dissort que ve quan menys t’ho esperes! Ai d’aquests vailets fatxendes que s’acosten a l’emperador de la devesa, al rei presumit, al serpent coronat.

El vailet veu, mira i no s’ho creu. Tota la gent de l’altra banda del riu, amb el cor encongit, pensa igual: Què hi fas vailet! Ai, que hi haurà desgràcia, ja ho deien els antics, endrapa tot allò que se li acosta: godalls, truja i porquera, ai que haurem de córrer, com quan va empassar-se dos cavalls, una burra i una euga, moltons a prop de cent i nou-centes ovelles; compte vailets que no va de broma, n’hi ha que el van veure fer un aperitiu amb un bover, els seus bous i la carreta, ai marrecs que haurem de trucar el 112! I no s’hi valdrà de cridar els Mossos, que el serpent no té por de res i la boca se li fa aigua amb els uniformes i sotanes, estendards i gallardets: Hum, aquell dinar de soldats, amb llances i baionetes, hum aquell berenar de gonfanons, que eren estendards de guerra i de banderes, incloent-hi el senyor rector, que anava al seu darrera. Ningú no gosaria acostar-se al seu diamant. L’última vegada que algú ho va intentar, d’un cop de cua el va enviar volant fins a Vic i el va fer aterrar ben bé a la plaça Major. Que els vigatans, tan astorats com bocabadats deien, ja els tenen ben grossos aquests de Manlleu, que ara ens vénen a visitar volant com els ocells! I no, hauria estat el cop de cua del serpent, com una fuetada prehistòrica que trenca tota coordenada i t’envia lluny no tan sols en l’espai, sinó també en el temps.

Poca broma amb mi marrecs, que no m’arribeu ni a l’ungla, que no sou ni l’oliva de l’aperitiu. Però la història també diu que Manlleu fabrica vailets valents, milhomes i inconscients. Ai, Senyor, Senyor, que l’atracció diamantina és impossible d’evitar. No te’n pots escapolir.

La gent de l’altra banda del Ter conté la respiració, ai que ens manca l’alè quan veiem el vailet avançar cap al diamant, talment hipnotitzat per les pampallugues cristal·lines que la lluna provoca quan els raigs de la seva claror, retopen i retopen contra la pedra preciosa. Raig de llum cap a aquí, raig de llum cap allà. El vailet mai no havia vist cosa semblant: La nit sembla dia. I ho vol, ho vol per a 2 ell, per als seus, allò no ha de ser d’una bèstia fastigosa que no és carn ni peix, ni serp ni drac, només és una bestiota pagada d’ella mateixa. Pentina’t tant com vulguis, serpent, que jo no tinc por, pensa el vailet ple de por, literalment cagat de por mentre, sense poder-ho evitar allarga la mà, s’allarga tot ell cap al lloc on el serpent pretenciós, refiat, rei de reis de la devesa, ha deixat momentàniament la seva joia. No fos que li caigués a l’aigua mentre apaga la set, es banya i aprofita per rentar-se i pentinar-se els cabells, aquesta cabellera llarga i sedosa impròpia de bèstia que s’arrossega.

El serpent, tranquil, fa les seves ablucions al Ter. I fantasieja i es diu: té, aquest mateix riu és el que passa per Girona i se’n va al mar. Un dia m’hi ficaré i em deixaré endur, em deixaré portar per aquestes aigües, aniré a espantar els gironins, tan creguts, aquí a Manlleu comença a ser avorrit, potser prop del mar m’ho passaré millor, amb els turistes i els pescadors. No ho hagués dit! Avorrit? Encara no havia acabat de pensar-ho, tan capficat com estava en els seus pensaments, que no va sentir el crec que havia fet el peu del vailet trepitjant el branquilló de la vora del riu. S’acostava, fascinat, cap a les pampallugues d’aquella pedra preciosa, la més dura del món, la més bella, també. Què n’havia de fer, aquella bestiota? El diamant era tan gros que, quan el vailet el va agafar es va sorprendre de tant com pesava. Agafat amb les dues mans, com si portés un cabàs ple de patates, se’n va anar cap a la seva barca, s’hi va ficar i, rema que remaràs, a poc a poc, sense picar gaire amb els rems dins l’aigua per no cridar l’atenció del monstre, va anar travessant el riu.

I tothom que ho veia, l’animava de pensament, que no de paraula, no fos que el serpent, príncep narcís dels rèptils, es despistés d’ell mateix, de mirar-se al riu, d’admirar-se tot ell en tota la seva llargada, i tot d’una s’adonés que ja no era emperador, rei ni príncep de res. Sense el diamant, només era un cuc gros i pudent. I se’n va adonar, i tant que se’n va adonar. I es va emprenyar, es va enfadar moltíssim. Aquests de Manlleu no tenen remei, va pensar. I si en són, de rucs. I quina mandra, haver d’anar a buscar el diamant. I quina mandra, haver de menjar-me un parell o tres de manlleuencs. I quina mandra, la polseguera dels carrers, que em tornarà a embrutir els cabells preciosos, acabats de pentinar. El serpent, amb la seva oïda agudíssima, sentia la gent contenta que corria darrere el vailet. I què en farem, del diamant? Tot el poble ja era al carrer. Porta’l a casa meva, que l’amagarem al paller, porta’l a la meva, que l’amagarem al forn, porta’l a la meva que l’amagarem sota el llit…

Però el vailet corria cap a casa seva, sense pensar que, fent-ho, atrauria la bèstia directament cap als seus. Perquè el serpent de Manlleu, entre totes les bèsties d’aquesta família, era el que millor hi veia, el que millor sentia sorolls i olor. Encara no s’havia ficat al riu, que ja tenia detectat el trajecte fet pel seu diamant. Llavors sí, comença a travessar el Ter, moment màgic, tothom a l’altra banda: Que ja ve! Que ja ve! I el serpent, serpentejant, serp d’aigua gegant fent remolins enmig del riu, que els pobres peixos pensaven, què li agafa ara a aquest? Claror de lluna a la devesa de Manlleu, el dia catorze d’agost, tots els dies catorze d’agost de cada any dels anys, de tots els anys, la vigília de la mare de déu d’agost, claror de lluna forta i clara que contempla el serpot desitjós de recuperar el que és seu, el que li han afanat, el que li han birlat com qui diu davant del seus nassos.

Claror de lluna amb un serpent molt i molt enfadat, ondulant, amb la llengua fora vibrant per percebre on és la seva joia. És una llengua que ho és tot, per a ell: Llengua, oïda, nas i ulls. I només li arriben flaires carnals, carnoses, d’aquests manlleuencs i manlleuenques, suats, que han gosat venir a torbar-lo enmig de la xafogor. Sí, definitivament, me n’hauré de cruspir uns quants, pensa el serpent. Què s’han cregut! És Festa Major, avui? Doncs jo em faré el meu menú de festa major: Triaré vilatans de colors, pesos, greixos i categories diverses, alleugiré una mica aquest poble de tocats de l’ala. Perquè només algú tocat de l’ala pot haver-me fet el que m’ha fet! I el serpent ja repta pel poble i la gent fuig cames ajudeu-me! El terror és a la vila. Ai, Manlleu, valga’m déu, que te l’has jugada a una carta! Ai, Manlleu, que els romans et van veure néixer, però potser ja has viscut prou! És culpa vostra manlleuencs, manlleuenques, que heu desfermat les fúries de la criatura del riu, que és d’aigua, però també de foc. Pietat per vosaltres, gent de poc seny, a qui se li acut! I el serpent, cops de cua cap a aquí, cops de cua cap allà, com un fuet gegant, destrossava cases, botigues i fonts. On és? bramava la fera. On és el meu diamant, lladres de pega, lladregots orats, què us pensàveu? I tothom fugia esperitat davant seu. El senyor rector, gras, i enflocat com el llit de la Mare de Déu, se li va plantar davant, en nom de Déu. En nom de Déu? va pensar el serpent, en nom meu! I d’un cop de cua el va enviar al Paradís de sant Pere.

Després, va trobar-se el senyor alcalde, amb la vara, que li deia, atura’t en nom del govern de la Vila! Govern de qui? De mi! I d’un cop de cua, va enviar el senyor alcalde i la seva vara al purgatori municipal. Manlleu, tot d’una va quedar sense autoritat celestial ni terrenal i, per un instant no va saber què fer, si riure o plorar! Però mentrestant, el vailet que ara ja sí, s’adonava que aquell diamant li portaria tants de problemes com de goigs, havia arribat a casa seva. Ara que tenia la pedra preciosa, però, no la deixaria anar per res del món! Agafa el morter de la mare, el capgira i dins hi fica el diamant. És el millor lloc, pensa, tant d’allioli i tan bo que ha fet la mare tants de cops amb la seva mà de morter! El serpent no en podrà seguir la flaire! Ben equivocat estava el vailet. El serpent de Manlleu, no era pas un serpot normal, ja hem dit que entre els membres de la família condemnada a arrossegar-se, condemnada a reptar, era el de nariu més fi i delicat. Directe cap a cal vailet se’n va anar, aixecant núvols de pols i terra, bramant, rugint com una mala cosa. I tothom darrere a veure què passava, ja es veia que la bèstia anava a la seva. Llàstima de vailet, que poca vida que li queda. Que volies ser ric? Què volies, noiet? Ara ja és massa tard. Entoneu el plany pel noiet de Manlleu, que la serp no perdona. D’un cop cua esbotza la porta. No se sent fortor de sofre, que el serpent no és drac, però sí que se sent sacsejar la casa. Fora, les dones ploren. Dintre, la família tremola. I vet aquí que s’esdevé el miracle que no és miracle: El serpent viu pel diamant, el diamant és la vida del serpent. L’un sense l’altre no són res. El serpent va directe al morter, però ja defalleix, ai serpent que no t’ho esperaves, ai serpent que no t’ho havien dit que sense el diamant perds la força. La bèstia bruta fa un últim esforç i s’enrosca entorn del morter per aixecar-lo, el seu diamant és a sota, el nota, el necessita, l’ensuma, gairebé el llepa, fa força, però cada vegada en té menys, fa força i ja no enrosca sinó que desenrosca, fa força i la cabellera li cau a banda i banda, morta, com flor desmaiada per manca d’aigua, ai bèstia impotent, que no tindràs recompensa, ai animalot de la devesa, que sense la teva pedra no ets res. I com peix fora de l’aigua, cercant l’aire que no tenia, cercant força on ja no n’hi havia, allà es va acabar la història del serpent de Manlleu. Es va acabar? I és clar que no. Des d’aleshores, els vailets i el poble de Manlleu ho recorden cada any, perquè hi hagi memòria.

Del drac, del diamant i del vailet curiós, entremaliat i valent. Any rere any, torna el serpent i Manlleu desperta d’aigua i foc. I any rere any l’esperem amb els ulls ben oberts. Vet aquí la desfeta de la bèstia, que viu i mor cada catorze d’agost… menys aquest any de gràcia de 2015! Són deu anys de fer memòria i enguany, per una vegada, atenció amics i amigues que potser no ho tornareu a veure, enguany és especial.

L’any 2015 es recordarà com l’any del serpent indultat! El serpent, només notar de nou el diamant al cap, torna a la vida! Els ulls, fins a un segon abans transparents, morts, apagats, reviuen, s’encenen, el monstre revifa, el monstre rebufa. Però no tingueu por. Que quedi per a la memòria, manlleuencs i manlleuenques, naturals i forasters, homes i dones del cap dret. Ell també celebra i agraeix aquesta oportunitat. Visca Manlleu! Visca el serpent! Dos mil quinze, any del serpent indultat.

Lluís-Anton Baulenas

Agost de 2015 

Sponsors

  • Ajuntament de Manlleu
  • Associació per les Tradicions Populars Catalanes El Serpent de Manlleu
  • Diputació de Barcelona
  • Manlleu Capital del Ter